Sóc jo la que vaig fer el salt i vaig entrar dins l'espiral
no en puc culpar ningú més
sóc jo l'única que no en sabia sortir...
vaig cridar i golpejar tot el que se'm va posar per davant
però de res va servir
impotent,com si estigués observant a una altra persona,
com Àtila, anava destrossant la terra que trepitjava,
tot el que se'm posava per davant,
una força de la natura impredectible,
no per valuosa o bella sinó per despreciable i roïna.

Vaig abocar-me dins meu,

sí tal com sentiu,

hi vaig ficar el cap.

Tan endins que ja només sabia que havia de continuar sent jo

però em sentia com quelcom llunyà,aliè,estrany

gairebé podia observar-me de lluny

i aleshores ho vaig veure clar:

haig de mantenir les distàncies amb mi mateixa.

Arribes amb forces renovades,sembla que res et pot fer sentir malament mai més,

per què a cada moment allò que sentim ens sembla atemporal i necessari

però és ben bé el contrari, és quelcom fràgil que s'escola i ens esgarrapa les mans mentre se'n va.

What counts is not necessarily the size

of the dog in the fight-

it's the size of the fight in the dog.

(Dwight D.Eisenhower)

Gallecs a la primavera