Sóc jo la que vaig fer el salt i vaig entrar dins l'espiral
no en puc culpar ningú més
sóc jo l'única que no en sabia sortir...
vaig cridar i golpejar tot el que se'm va posar per davant
però de res va servir
impotent,com si estigués observant a una altra persona,
com Àtila, anava destrossant la terra que trepitjava,
tot el que se'm posava per davant,
una força de la natura impredectible,
no per valuosa o bella sinó per despreciable i roïna.
no en puc culpar ningú més
sóc jo l'única que no en sabia sortir...
vaig cridar i golpejar tot el que se'm va posar per davant
però de res va servir
impotent,com si estigués observant a una altra persona,
com Àtila, anava destrossant la terra que trepitjava,
tot el que se'm posava per davant,
una força de la natura impredectible,
no per valuosa o bella sinó per despreciable i roïna.
2 comentarios:
no et reconec en aquest escrit poètic! I per això encara m'agrada més!
Un escrit que juntament amb la força de la imatge desplega un sentiment vulnerable, real, de carn i ossos. Alhora una sensació sobrenatural ofega les esperances...
Genial Gemma! Però has d'escriure més sovint que feia més de mig any, això no val!!!!
Petons compi!
Se palpa la soledad, la desolación y la crudeza en cada palabra.
Preciós!!!
Publicar un comentario